El Territori al plat amb els nens/es de l’escola EMDN de BCN (I)


L’Escola Mare de Déu de Núria va programar la projecció del documental El Territori al Plat dins la seva Setmana d’Humanitats i ens va convidar  a presentar-lo i a participar del posterior debat. Per aquest motiu, el dilluns 7 de gener, acompanyades de l’Antoni Martí ens vam dirigir a Barcelona, a la nostra ex-escola.

El cert és que com que era la primera vegada que confrontàvem el documental amb un públic tant jove, alumnes d’ESO i Batxillerat, ens dirigirem cap allà preguntant-nos si seríem capaços de captar la seva atenció i si els arribaria el discurs. No havíem fet l’audiovisual pensant en aquest “target”, però al mateix temps, com que els al·ludíem constantment, era important veure quina era la seva reacció. Total, que abans d’entrar al col·legi semblàvem actors amateurs a punt de debutar en una estrena mundial.

De seguida, aquells petits temors desaparegueren. En entrar, els dibuixos de primer de primària emulant Kandinsky ens acolliren amb la calidesa del vell record retrobat. Trepitjàvem territori conegut, i fins i tot el rebombori llunyà dels alumnes repartint-se al llarg de la sala d’actes era recomfortant i agradable. També ho eren les salutacions dels nostres antics professors, que abans havien estat amics i que ara, el temps, havia tornat a situar com a amics. I quan entràrem a la sala de projecció,  ens abraçaren les espontànies preguntes d’aquelles alumnes que ens reconeixien com les seves antigues monitores de menjador, “te’n recordes de mi?” “i de mi?”.  Somreien en constatar que no només les recordàvem, sinó que també en sabíem els noms,  “Tai, Alba i Mónica”. Les seves mirades complaents magnificaven la nostra acció. Obviament desconeixien que el baròmetre del pas del temps varia significativament amb l’edat.

L’Antoni Martí, que no podia embriagar-se d’aquelles mateixes sensacions, semblava igual de còmode entre aquelles quatre parets. Quan finalment el van presentar al jove auditori, va agafar el micròfon amb tal desimboltura que va semblar que hagués estat esperant aquell moment des de feia temps. Com un director d’orquestra que finalment dirigeix el grup de músics que ha somniat tota la seva vida. La complicitat va ser recíproca. L’auditori atent, de tant en tant, deixava anar algun somriure. I quan ell va acabar, es van tancar els llums i va començar la projecció.

Les paraules de l’Antoni els havien arribat. Només faltava veure què passaria amb el documental que els acabava de presentar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s