El 10 de juliol, un punt d’inflexió


La manifestació del passat 10 de juliol va ser una cosa molt grossa. 1.500.000 persones van col·lapsar el passeig de Gràcia i la Diagonal fins a la plaça Tetuan. El que havia de ser una manifestació va acabar essent una concentració, perquè la gent que hi havia al llarg de tot el recorregut, feia que no es pogués avançar.  Ni els organitzadors ni els polítics esperaven una resposta tan massiva. Ni les vacances, ni la polèmica entre Òmnium i el Govern sobre quin havia de ser el lema que encapçalés la manifestació, ni l’arribada a la final del Mundial de “La Roja”, ni el desencant dels ciutadans amb els polítics d’avui… Res va malmetre les ganes de la gent de clamar contra la sentència del Tribunal Constitucional, un dia després que aquesta es fes pública.

Baixàvem des de Torroella amb la nostra petita “nau espacial” blava i anàvem avançant autocars plens de senyeres. La sensació ja era bona. I encara ho va ser més quan vam agafar el metro per arribar al lloc on ens havia convocat Òmnium Cultural. Multitud d’autocars aparcats- més tard sabríem que n’havien baixat fins a 900!- i una gentada avançant cap al lloc de la cita amb els colors de la senyera i de l’estelada.

En arribar, no es podia caminar. Vam quedar encaixonats com anxoves en un petit graó de la vorera del passeig de Gràcia. La calor era insuportable, però el plaer i la satisfacció d’estar envoltats per conciutadans vinguts d’arreu per la mateixa causa era tan gran que s’aguantava bé. Un home de 84 anys vingut de Segur de Calafell que suava com un esperitat i que tenia treballs a caminar amb el seu bastó i que no es volia perdre aquell esdeveniment, deia: “El problema de Catalunya és que no té força armada”. I continuava “el que hauríem d’haver fet és anar-nos a manifestar a Madrid”. Ho tenia ben clar. Al cap d’una estona, el vaig perdre de vista. El seu espai, aleshores, el va ocupar una gent vinguda d’Andorra que per solidaritzar-se amb les nostres reivindicacions “Andorra és un país independent perquè, per sort, el decret de 1714 no li va afectar, sinó, segurament estaríem igual que vosaltres” deia l’home i la seva parella, una dona de Normandia que parlava un català magnífic, quan veia gent en algun balcó cridava “per què no baixen, és aquí on s’ha d’estar, senyors!!”. El seu fill, un tal Guillem de set o vuit anys, estava en la seva salsa, s’unia als crits d’ “in, inde, independèn-ciaaa!”, i el que fes falta, conscienciat del tot amb el tema. Mentre uns nois baixats d’Olot se’l miraven encuriosits. La catalanitat arriba ben lluny i no té edat, devien pensar alhora que se sorprenien en veure unes holandeses rossetes vestides amb la senyera, uns africans enlairant una estelada, l’Associació d’Equatorians de Catalunya llevant una pancarta que deia ” Nosaltres som els nous catalans i estem amb el poble català”. I tot això sota la mirada d’una immensa estelada que voleiava sobre un edifici cantoner amb el carrer València que deia “Catalonia is not Spain”.

I és que no, no ho som, perquè si no ens entenen, no podem ser espanyols. Si fóssim un mateix poble seríem capaços de comprendre’ns l’un a l’altre, però no és així. La sorpresa més gran, a part de la gentada, és que més que una reivindicació per la sentència contra l’Estatut de Catalunya el que es reclamava era la independència absoluta.  “La nostra sentència, la independència” escrivia una pancarta. “El pop Paul ja ha decidit, volem la independència”. “No volem aquest ni cap estatut, volem la independència”.  I a tot això s’hi unia la cridòria i algunes imatges més gràfiques de Catalunya retallada d’Espanya amb unes tisores. I, malgrat la calor, el crit independentista, la manca de moviment, tothom va seguir allà dempeus. I els que no, van fer una marxa improvisada per la Rambla de Catalunya per poder arribar fins a Tetuan com estava previst, on els actors Txe Arana i Lluís Soler van llegir el Manifest i on l’Orfeó Català va interpretar els Segadors.

Aquella tarda va ser una festa de comunió del poble de Catalunya. Gegants, grallers, castellers i timbalers van amenitzar-la perquè aquella resposta unitària a la retallada de l’Estatut feta pel Constitucional acabés esdevinguent una nit màgica i un punt d’inflexió en la nostra història com a NACIÓ, perquè malgrat que uns insisteixin a dir que no ho som, HO SOM. I això és el que vam demostrar aquest dissabte.

SyF

 

 

Anuncis

2 pensaments sobre “El 10 de juliol, un punt d’inflexió

  1. Jo també hi vaig ser, i em va quedar clar que som un poble unit. La gent ja en té el pap plè i va sortir massivament al carrer a expressar el seu sentiment, i el de tota una Nació!
    Catalans! hem de seguir units! El poble té la força!

    Visca Catalunya!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s